Ramon Sastre i Juan

Ramon Sastre i Juan (1896-1988)

Arquitecte de professió, escriptor i poeta per vocació.

Neix a Barcelona el 7 de desembre de 1896, en una família burgesa. És el sisè de set germans, tres nois i quatre noies. El pare és farmacèutic; la mare s’ocupa dels fills i de la llar.

Segueix dos cursos generals a la Universitat de Barcelona i completa la carrera a l’Escola Superior d’Arquitectura. Assisteix a cursos especialitzats a l’Escola Superior dels Bells Oficis.

Durant aquests anys d’estudiant, Ramon Sastre desplega una gran activitat en el camp de la poesia i de la literatura: escriu a revistes juvenils catalanes com “Els Follets, Festa, Avant, Pàtria Jove, i a alguns diaris locals i participa en Jocs Florals d’altres poblacions. Col·labora també en revistes literàries com Ofrena, El Camí i La Revista.

L’any 1918 publica un llibre de poemes amorosos amb el títol Hores del poema eròtic, que signa amb el pseudònim Ramon de de Curell.

Després de la Universitat, l’any 1920, decideix marxar a París per tal d’ampliar els estudis d’arquitectura i conèixer les noves corrents artístiques i tecnològiques. Assisteix a l’École Spéciale d’Architecture i segueix un curs d’urbanisme a l’École des Hautes Études Urbaines. Presenta una tesi sobre “Barcelona i els seus enllaços” dirigida per l’urbanista Léon Jaussely.

Instal·lat al barri Llatí, viu uns anys d’intensa activitat intel·lectual, ja que es relaciona amb el món de l’art i la literatura. Aprofita la seva estada a París per viatjar a ciutats de França i per conèixer altres països d’Europa.

Ramon és un dels fundadors i animadors del Casal Català de París, on s’organitzen actes culturals, recreatius i patriòtics. També escriu reportatges culturals al diari “La Veu de Catalunya”.

De retorn a Barcelona l’any 1926, amb quasi trenta anys, lloga un local al Passeig de Gràcia per instal·lar-hi el seu estudi d’arquitecte. A més de treballar en encàrrecs per a clients particulars, col·labora en la urbanització de l’Eixample i en la construcció d’edificis. També, durant uns mesos, exerceix d’arquitecte al municipi d’Igualada.

En aquest local, i influït per la vida cultural parisenca, Ramon hi aplega un grup d’amics que representen totes les tendències artístiques (escriptors, músics, pintors, poetes…) interessats en la cultura i seguidors dels corrents més innovadors d’Europa i d’arreu del món. Hi organitzen cada setmana unes sessions musicals i literàries, on hi assisteix un selecte i fidel auditori. Aquestes vetllades es celebraran durant una dècada.

Les activitats es completen amb la publicació l’any 1928 de la revista “Joia” d’actualitat cultural, literària i artística, de caràcter noucentista, que obté una bona acollida en els ambients intel·lectuals de l’època.

A l’octubre de 1932 té l’oportunitat de fer un viatge per tots els països mediterranis que li permet conèixer gran varietat d’indrets i de personatges.

Al començament de la Guerra Civil, Ramon no és mobilitzat; té quasi quaranta anys. Haurà de viure tot aquell procés a la ciutat de Barcelona, on hi té el seu domicili i el despatx d’arquitecte. Les seves activitats habituals es veuen molt reduïdes, ja que els seus amics s’han dispersat, i la vida a la ciutat es fa cada cop més difícil i insegura.

A la tardor de 1937 inicia la col·laboració amb “Diari de Catalunya”, del grup Estat Català, on comenta els fets quotidians socials i polítics del moment en les seccions Full d’almanac i Comentari al moment. Es tracta d’uns articles breus on informa dels esdeveniments que es van produint dia a dia, com es va complicant la situació i com els habitants han de suportar les conseqüències d’aquell terrible conflicte. Signa amb el pseudònim GNOM.

Al final de la guerra Ramon és empresonat durant tres mesos per no saludar la bandera dels vencedors.

La desfeta de 1939, la implantació de la dictadura franquista i la fugida a l’exili de la majoria d’intel·lectuals, artistes, polítics i persones més destacades de la cultura catalana i del pensament republicà i democràtic, han deixat el país en un estat deplorable. Els seus amics s’han hagut d’exiliar o, el que és pitjor, han canviat de bàndol.

Ramon és afectat d’un sentiment de frustació i de desesperança que el porta a abandonar tota activitat pública. Es tanca en una espècie d’exili interior i decideix dedicar-se exclusivament a la literatura.

L’any 1940 es casa amb Teresa Domènech i en pocs anys tenen tres filles.

Ramon Sastre conserva el seu estudi del Passeig de Gràcia i l’utilitza com a lloc de treball per a la seva activitat literària: es dedica a escriure unes memòries i a revisar tota la seva obra poètica (més de quatre-cents poemes). Bon coneixedor de la llengua francesa, tradueix al català l’obra “Charmes” de poeta Paul Valéry.

L’any 1959 obté un premi honorífic per la traducció del poemari “Charmes”, que inclou el conegut poema “El cementiri vora el mar”, al Centenari dels Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrat a París.

A la seva vellesa podrà assistir a la mort del dictador, a l’adveniment de la democràcia i al retorn de l’ús de la llengua catalana.

De tota l’obra literària de Sastre només han sortit a la llum els articles de diari que va escriure durant la guerra, i una trentena de poemes de joventut que van publicar-li a diverses revistes. Ha deixat un munt de poemes manuscrits que corresponen als seus anys de maduresa.

Els seus escrits ens parlen de moltes persones de gran qualitat moral, intel·lectual i artística, que van ser els seus amics i que li van fer costat en el curs de la seva vida, tant de l’època juvenil com de l’edat madura, tant a París com a Catalunya.

Ramon mor a Barcelona als noranta-un anys, el 8 de març de 1988.