Charmes- Paul Valery

16

LES MAGRANES

Dures magranes entreobertes
cedint a l’excés de tants grans;
talment veig uns fronts sobirans
que esclaten de llurs descobertes !

Si tants de sols com porteu dins,
oh magranes mig esberlades
us han fet, d’orgull treballades,
cruixir les closes de robins.

I que si l’or sec de l’escorça
als imperatius d’una força
gemes roges de suc desclou,

fa pensar la brillant ruptura
una ànima meva que fou
de son íntima arquitectura.

 

17

EL VI PERDUT

Un dia fou que en l’oceà
(sota quins cels ja no en sé res)
un vi preciós jo vaig llençar
en oferiment al no-res…

Qui volgué perdre’t, oh licor ?
Potser obeïa l’endeví ?
Potser a l’ànsia del meu cor
que veia sang, vessant el vi

sa acostumada claredat
després d’un fos bromall rosat
recobrà tan pura la mar…

Perdut el vi, èbries les ones !
Jo he vist saltar dins l’aire amarg
figuracions molt pregones …

 

6

L’ABELLA

Sigui quin fos el teu dardell,
tant fi i mortal, daurada abella,
he, sols d’una blonda imparella
cobert mon tendre canastrell.

Fibli del pit l’albúrnia bella,
on mor o dorm l’amor més bell !
Vingui a ma carn tibant, per ell
de mi mateixa un poc vermella !

D’un turment prompte tinc fretura;
un mal viu i ben terminat
val més que una dorment tortura !

Mon sentit sigui il·luminat
per aquest ínfim avís d’or
sense el qual dorm l’Amor o mor !

 

10

LA DORMENT

Quins secrets en son cor bruseix la jove amiga,
ànima en bella màscara una flor aspirant ?
Amb quins vans aliments sa candor radiant
fa el llambreig femení d’ensonyada fatiga ?

Hàlit, somnis, silenci, encalçament que instiga,
viva pau que triomfes més que un plor imperant,
quan d’aquest bell dormir l’aflat greu i ondulant
conspira al pit mateix d’una tal enemiga !

Dorment, amàs daurat d’ombres i d’abandons,
el teu repòs temible està armat de tals dons,
oh cérvola amb llangor prop d’un parral estesa,

que amb tot l’ànima absent als inferns ens esmerç.
Ta forma al ventre pur que un braç drapa amb flongesa
vetlla, ta forma vetlla, i els meus ulls són oberts.

 

4

CÀNTIC DE LES COLUMNES

Dòcils columnes, bells                                       Iguals enfervorides,
fronts colrats a ple jorn,                                     un cinyell als ulls clucs.
ornats de bells ocells                                         Nostres riques oïdes
que giren a l’entorn.                                          sordes als blancs feixucs.

Columnes, cor ofert                                          Un temple als ulls lloem
de fusos en concert !                                        orbs en l’eternitat;
Immola cadascun                                             sense els deus avancem
son silenci al conjunt.                                        vers la divinitat !

Què porteu tant endalt,                                     Antigues joveneses,
tan iguals radioses ?                                         carn mat i belles ombres
Al desig sens defalt                                           gloriegen fineses
candors estudioses !                                         que naixien dels nombres !

Cantem totes plegades                                      Filles dels nombres d’or,
que els cels damunt portem !                             fortes de lleis del cel;
Soles veus assenyades                                      s’ens adorm sobre el cor
que per als ulls cantem !                                     un déu color de mel.

Quins càndids himnes sents ?                            Content s’adorm el jorn
Quines veus d’esplendor                                    que en tot jorn oferim.
nostres purs elements                                        En la mesa on sojorn
treuen de la claror !                                             en nostres fronts servim.

Tan fredes i daurades                                         Incorruptes germanes,
fóren dels llits extretes                                        mig fredes, mig ardents;
i pel cisell tornades                                             per les danses galanes
aquestes lis perfetes !                                         hem pres fulles i vents.

Dels purs llits de cristall                                      I a cents i a mils els anys
sigueren despertades;                                        i els pobles sens regrés
amb grapes de metall                                         són uns profunds antanys,
fóren aparellades !                                              profunds mai es excés !

Per afrontar la lluna                                            Sota uns amors iguals,
i el sol, dies i nits,                                               més greus que el món dreçades,
ens han polit cada una                                       dels jorns passem l’encalç
com les ungles dels dits !                                   com pedres les onades.

Sense genolls, servents,                                    Temps a través, vistents
somrís en pedres dures;                                     fem passes esplendents
la bella ací plaent                                               que no expliquen paraules
se sent les cames pures                                    i marquen en les faules…

 

7

POESIA

Sorpresa d’un fet sobtós,                                   Dels cels lactis em destries;
una boca que bevia                                            per quin injust desfavor ?
al pit de la Poesia                                               Sens mon llavi què series ?
n’aparta el llavi sedós;                                        Què seré jo sense amor ?

Mare meva Intel·ligència                                     Però la deu aturada
de qui la dolçor fluïa.                                          Li respon sense acritud:
Què és aquesta negligència                               Tan fort he estat mossegada
que adés sa llet exhauria ?                                 Que el meu cor s’ha detingut !

Quan just en ton pit estava
captiu de blancs lligaments,
l’onda marina em bressava
del teu cor ple de tants bens;

Tot just al teu cel ombrós,
abatut en ta beutat,
bevent l’ombra en el redós
m’envaí una claredat !

Déu fos en essència immensa
i deliciosament
dòcil a la coneixença
del suprem encalmament

jo abastava la nit pura,
poc creia que mai morís
car un curs sense ruptura
semblava que em resseguís…

Digues, quin no res dubtós,
per quina ombra de despit
aquest doll meravellós
als meus llavis ha fallit ?

Oh rigor, per mi ets un signe
que a mon ànima desplac !
El silenci amb vol de cigne
entre ambdós ja resta opac !

Tes parpelles, oh divina
em neguen el ric repòs;
i ara és pedra ta carn fina,
tendra adés sota el meu cos !

 

8

EL PAS

Fill del meu silenci, el teu pas
sant i pesat i amb dolça instància,
cap al llit de ma vigilància
procedeix mut i com de glaç.

Persona pura, ombra divina,
ton pas retingut quin goig duu!
Oh, déus ! … tots els mots endevina
mon amor, quan ve el teu peu nu !

Si amb llavi prest vens a encalmar
i et prepares per oferir
a l’habitant del meu pensar
el nodriment d’un bes diví,

ta acció alenteix, tendra i propera,
dolçor d’ésser i no ésser pas;
car jo he viscut d’aquesta espera
i el meu cor sols era el teu pas.

 

9

EL CINYELL

Quan el cel, color d’una galta,
pels ulls en fi es deixa amoixar,
i que al punt daurat d’expirar
en les roses el temps s’exalta,

davant l’absort d’un goig llunyà
que un celatge mòbil envolta,
dansa una ombra amb cintura solta
que el vespre està a punt d’abastar.

Aquest vagós cinyell que es fon
en el subtil vent vespertí,
el suprem enllaç fa estremir
del meu silenci amb aquest món…

Absent, present… jo estic ben sol,
oh lleu mortalla, en el meu dol !

 

12

SILF

Ni vist ni conegut
jo soc el lleu perfum
ensems viu i difunt,
i dins el vent vingut !

Ni vist ni conegut,
potser geni o atzar ?
Just a penes vingut
la tasca ja ha acabat !

Ni comprès ni llegit ?
Per al millor esperit
quantes promeses grises !

Ni vist ni conegut,
el temps just d’un pit nu
entre dues camises !

 

13

L’INSINUANT

Oh corbes, revolts,
secrets de l’astut,
un art més fi vols
que tal lentitud ?

Cap on vaig, ho sé,
cap allà et vull moure;
mon àvol deler
no et voldria noure…

Encar que contenta
i amb altiu posat,
tanta llibertat
la desorienta !

Oh corbes, revolts,
secrets de l’astut.
Vull que esperis sols
aquell mot tan dolç.

 

14                                                                                                                                                            

LA FALSA MORTA                                                             

Oh tomba captivant !
Humilment, tendrament
en l’insensible monument.

Quanta ombra i defallença,
quanta amor prodigada
forma ta gràcia fatigada !

Al damunt teu, morint,
jo caic esmaperdut.

Però junt al sepulcre
a penes abatut
en l’extensió closa

on la cendra em convida,
aquesta aparent morta
en qui torna la vida
l’aparell estalvia.

obre els ulls, m’il·lumina,
i em mossega tant fort
que el seu tremir arrenca

de mi una nova mort
de més preu que la vida.

 

18

 INTERIOR                  

Una esclava amb grans ulls
que sovint encadenen.
Ara m’escull les flors,
ara els miralls la prenen;

Al llit misteriós
prodiga els seus dits purs;
la gràcia d’una dona
em posa entre aquests murs.

I en el meu somnieig
decentment sa presència
passa entre els meus esguards
i no en trenca l’absència.

Com el vidre, talment
passa a través del dia
i de la raó pura
l’aparell estalvia.

 

20

ODA SECRETA

Sublim caiguda, fi tan dolça,
oblit de lluites, delectança
d’estendre el cos llis a la molsa
junt amb la ja finida dansa !

Mai una semblant resplendor
com la d’aquest estiu flagrant.
En un front sembrat de suor
no ha daurat un triomf tan gran !

Però del llostre, amb les ferides
el bell cos que feu tantes coses,
que dansava i batia Alcides,
ara és només un feix de roses !

Dormiu sots l’astral moviment,
vencedor a temps lent desunit,
car l’hidra a l’heroi inherent
s’ha desplegat a l’Infinit

Quina Ossa, quin Ca, quin Taure !
Quins signes de victòria enormes,
que per sempre en els temps s’instaura.
L’ànima imposa al buit informe

Fi suprema, esplendor potent,
que pels déus i els monstres, l’excels
triomf proclama omnipresent
dels grans actes que estan als Cels !

 

21

EL REMER

Corbat contra un gran riu                                     Trencaré amb lentitud
mos rems sense aturances                                  mil lligaments glaçats
m’arrenquen amb dolor                                        i les barbes d’argent
dels rients encontorns;                                         que el seu nu poder forma.

Ànima amb rudes mans,                                      Amb aquest bruit secret,
cal, fendint aigua i jorns                                        el riu, estranyament,
que el cel cedeixi el plany                                     sobre els meus dies d’or
luctuós d’ones manses.                                        un vel de seda em posa;

El cor dur, l’ull distret                                            No usa l’antiga joia
d’aquest cercle revolt                                           tan orbament cap cosa
que al batent del meu rem                                    com l’isònom fluir
tantes belleses frustra;                                          sense canviament.

Jo vull, amb amples cops,                                     Sota els ponts anellats
rompre aquest món il·lustre                                   l’aigua profunda em porta
de fulles i de foc,                                                   voltes plenes de vent,
que canto per mi sol.                                             de murmuri i de nit;

Arbres sobre els quals passo,                                 corren per sobre un front
candor de moaré estesa,                                        que aixafen de neguit,
aigua de rams pintada                                            però l’os orgullós
i pau de l’acomplert.                                               és més dur que llur porta.

Esquinça’ls, barca meva,                                         S’allarga prou la nit.
imposa’ls un plec cert                                              L’ànima entre negrors
que aboleixi el record                                               abaixa l’ull sensible
de la gran placidesa.                                                i sa parpella llesta

Mai, atractius del jorn,                                             quan amb el moviment
mai vostres gràcies han                                           que de pedra m’envesta
sofert tant d’un rebel                                                m’enfonso negligint
que assaja sa defensa.                                             tant d’atzur ociós.

Si de ma infància els sols
han desfet la parença,
jo remunto a les fonts
que fins un nom desfan.

La nimfa inútilment
contínua i enorme
trava amb uns braços purs
els meus membres cansats.

 

EL CEMENTIRI VORA EL MAR

Aquest teulat amb sos coloms espars
enmig dels pins palpita, entre els fossars.
Migdia just, hi conforma els relleus
la mar, la mar que sempre recomença !
Després d’un greu pensar, la recompensa
d’un llarg esguard en el repòs dels déus !

Quin pur treball de fins esclats beslluma;
com diamants d’imperceptible escuma,
i quina pau sembla que hi és entesa !
Quan ja reposa el Sol sobre l’abim,
obres subtils d’una causa sublim,
el Temps hi lluu i el somni és saviesa.

Tresor estàtic, senzill temple a Minerva,
massa de calma i visible reserva.
Aigua exultant, ull que guardes en tu
un somni espès sota un vel que enlluerna.
Oh mon silenci! …Arquitectura interna,
coberta d’or on cada teula lluu !

Temple del Temps que un sol sospir mesura;
a tal indret m’aveso jo a l’altura
tot envoltat del meu esguard marí !
I com als déus mon ofrena suprema
en el cimal august on l’aire crema,
un sobirà menyspreu veig relluir.

Tal com el fruit gustat en l’apetència,
en delícia canvia son essència,
dins una boca on sa forma és perduda.
Jo ensumo ací tot el meu baf futur
en tant que el cel bressa son càntic pur
arran del mar, on tota cosa es muda.

Mira, gran cel, ma vinya que es trasmuda !
Després de tant d’orgull, potència muda
d’un oci estrany que fa sentir-me fort.
Jo m’abandono a ta brillant carcassa;
damunt el clos dels morts mon ombra passa,
que s’amanseix a son fràgil deport.

Mon esperit, sota el flam del solstici,
jo esper ací l’admirable judici
Les armes de la llum sens pietat !
Et torno pur a ta glòria profusa.
Mira’m també, car la claror acusa
l’ombra oposada en llòbrega meitat.

Per mi sol, a mi sol, en mi mateix,
vora d’un cor, on el poema neix
enmig del buit i l’esdeveniment,
jo esper el tro de ma grandesa interna,
amarga, ombriva i sonora cisterna,
que al fons va ressonant més amplament !

Saps tu, falsa captiva dels brancatges,
golf que rosega aquests magres barratges,
damunt mos ulls, secrets enlluernats.
Quin cos m’emporta a sa fi peresosa ?
Quin front l’atreu a aquesta terra ossosa ?
Una guspira pensa en mos passats.

Tancat, sagrat, flagrant foc sens matèria,
fragment de terra ofert a l’ona etèria
em plau un lloc dominat de clarors
compost de pedra i d’or i de grans arbres,
sota les ombres hi tremolen els marbres.
La mar fidel s’adorm arran dels morts !

Gossa esplendent, lleva’m la idolatria
quan trist i sol com el pastor faig via,
tot pasturant moltons misteriosos.
Del blanc ramat de mos nínxols tranquils
fes-ne fugir les tórtores humils
els somnis vans i els àngels curiosos !

Ací vingut, l’avenir és peresa.
L’insecte va furgant la terra opresa,
tot és cremat en l’aire i es desfà.
Fins hom no sap quina severa essència…
La vida és gran, sadollada d’absència,
i és dolça l’amargor i l’esperit clar.

Els morts són aplegats sota la terra
que eixuga i clou misteriosa desferra.
Migdia, al cim, sense cap moviment.
Allí conviu i en ella son emblema…
testa total, perfecta diadema.
Jo sóc dins teu la mudança latent !

Tant sols hi resto jo, per les temences !
Els meus neguits, els dubtes, les ofenses
la tara són del teu gran diamant…
I dins la nit oprimida pels marbres
un poble immens, sota l’arrel dels arbres,
va treballant per ton regne exultant.

S’han fos tots junts dins una densa absència
La roja argila ha begut llur essència
i el do de viure ha passat a les flors !
On són dels morts les dites familiars,
l’art personal, les vides singulars ?
La larva fila on naixien els plors.

Es crits aguts de les noies, els dits ?
els ulls, les dents, els parpres mig humits ?
I els pits ardents que juguen amb llur foc ?
La sang encesa sobre els llavis que es donen,
els darrers crits, les mirades que es fonen ?
Tot va a la terra i torna a entrar en el joc !

I encara, ànima meva, un somni esperes
que no tindrà les colors mentideres
que als ulls de carn fan ací l’ona i l’or ?
Cantaràs més quan seràs ja volàtil ?
Ah, com tot fuig ! Ma presència és versàtil,
la santa impaciència també mor !

Magra immortalitat, negra i daurada,
confortadora horriblement lloada,
que de la mort en fas un pit matern.
El bell engany, la piadosa excusa !
Qui no coneix, i qui no la refusa !
Un crani buit i aquest somriure etern !

Pares profunds, testes inhabitades,
que sota el pes de tantes paletades
formeu la terra i confoneu mon pas.
Els cucs rosegadors, irrefutables,
no són amb vos, que dormiu immutables.
Viuen en mi, i no em deixaran pas !

Amor, potser ? Odi de mi mateix ?
Tan arrapat a mi el verm es nodreix
que tots els noms li escauen igualment !
Què hi fa ! Ell veu i vol, ell palpa ardit.
Ma carn li plau i fins dins el meu llit.
He lliurat mon voler a aquest vivent !

Zenó, cruel Zenó ! Zenó d’Elea !
M’has travessat amb ta acerada idea:
el dard que vibra i que no pot volar !
El so em fa néixer i la fletxa m’occeix !
Com de tortuga és l’ombra que em cobreix
Oh Sol ! Aquil, immòbil sens parar.

No, no… Dempeus ! Dins l’era successiva
trenqueu, cos meu, la forma pensativa
beveu, pit meu, la naixença del vent !
Una frescor, de la mar exhalada
em torna l’ànim… Oh potència salada !
Correm cap a les ones i el rompent !

Oh, si ! Gran mar de deliris dotada,
pell de pantera i clàmide traucada
d’innumerables ídols flamejants.
Hidra absorbent, èbria de ta carn blava,
que et mossegues, lluent, la cua brava
dins un tumult al silenci semblant.

Ja torna el vent !..Tot el meu ésser vibra !
Un aire immens obre i tanca el meu llibre,
l’onada en pols esclata en mig dels rocs !
Voleu enllà, pàgines encegades !
Rompeu ones, trenqueu enjogassades
aquest teulat picotejat pels focs !

Anuncis