GNOM. Crònica d’uns moments viscuts

Gnom

GNOM. Crònica d’uns moments viscuts, 1937-1938

(Edició Abril 2013)

Recull 122 articles que Ramon Sastre va publicar al Diari de Catalunya del grup Estat Català a finals de 1937 i principis de 1938, en plena Guerra civil. Aquests articles, agrupats en les seccions Full d’almanac i Comentari al moment, informen de la situació social, política i bèl·lica que es vivia al nostre país en aquells moments i dels fets que es produïen dia a dia a la ciutat de Barcelona, amb una visió irònica i crítica dels comportaments extremistes i antidemocràtics. El llibre es complementa amb unes reflexions sobre els efectes de la Guerra i una biografia de l’autor.

Fragments del llibre:

Els bombardeigs a poblacions civils 

29 de setembre de 1937

A la Societat de Nacions (llegeixis Estats) el Comitè dels vint-i-tres reunit a Ginebra, després de llargues i laboríosíssimes deliberacions, ha arribat a l’acord, verament sensacional, de considerar blasmable i poc edificant el procediment bèl·lic consistent a bombardejar les poblacions civils.

Malgrat la importància i la gran categoria de la magna Assemblea, recomanem als pacífics ciutadans de les poblacions afectades per qualsevol antipatia dels grans valents que no es considerin en seguretat, ni prenguin en consideració l’acord referit, si no és per tenir-ho en compte en el seu aspecte purament verbal i pràcticament ineficient.

(plana 31)

El nom dels carrers

16 d’octubre de 1937

Aquest mal ja ve de lluny. No és precisament la revolució que ens ha portat a la nomenclatura, caòtic i estranya, dels nostres carrers. Qualsevol situació política ha servit de pretext per canviar el nom tradicional dels carrer i places de la ciutat; com si aquesta gesta fos la suprema realització dels ideals transitoris i efímers que hem hagut de patir.

La dictadura, portada per la seva fòbia anticatalanista, va arribar a tallar les plaques metàl·liques bilingües, sense cura de dissimular la mutilació, les quals apareixien com un insult a la poruga discreció racionalista que les va inspirar.

Després, en els rètols dels nostres carrers, es reflectien tots els canvis de la política local.

Una senyora em contava l’altre dia les seves angúnies, quan provava de llegir, damunt els tramvies que passaven, la indicació que li permetés de dirigir-se a l’ex-plaça de Palau.

Tot això, ultra d’ésser pueril, és un destorb inútil per a la vida normal ciutadana.

És clar que, actualment, amb la dèria de posar els noms dels respectable personatges russos als nostres carrers, el conflicte ha esdevingut manicomial.

Per a la gent senzilla i de casa seva que composa la majoria del veïnat barceloní, aquests noms, difícils de llegir i de pronunciar, són un veritable trencaclosques.

Suposem que la intenció dels nostres militars comunistes i anarco-internacionalistes no és la de convertir la nostra ciutat en un jeroglífic inextricable, una mena de laberint linguístic a l’estil de Babel.

(plana 82)

 

Cartells (censurat)

29 d’octubre de 1937

Ha minvat considerablement la profusió de cartells que en la primera època de la revolució eren un devessall de coloraina i de mal gust damunt la resignada façana dels immobles de Barcelona.

Poc a poc han anat desapareixent aquelles frases truculentes, aquelles invocacions despietades a la violència, aquell bigarrament multicolor, aquelles imatges sinistres de “las mujeres libres” i aquelles barbes bíbliques i gegantines que cobrien de dalt a baix alguns edificis.

Després de la inesperada crida dels “tancs, tancs, tancs”, els ciutadans de Barcelona han recollit, encara, amb emoció les directives i els programes de tots els estaments socials i sindicals. El transeünt atent ha pogut informar-se còmodament de la marxa i la vida interior del sindicat de barbers, per exemple; de les juntes de l'”arte robado”, del gremi de professions liberals, de les divergències de CADCI, de l’agrupament d’empleats de Banca i Borsa, etc, etc.

Però ara aquest ritme frenètic, “molto vivace” i galopant, relenteix una mica. Hem entrat en una nova era.

Els porters i els xicots d’establiments i magatzems, obeint ordres precises terminants de les autoritats, surten, tot seguit, amb la galleda i l’escombra, aquí que s’adonen de la profanació de què han estat víctimes.

Encara hi ha cartells i cartellistes, però cal convenir que són en menor nombre i tenen un to i un contingut molt més adequat. Àdhuc n’hem vist un, tipgràficament admirable, que es refereix a l’ensenyament, organitzant novament pel Govern espanyol.

El fet que la Instrucció Pública no pertanyi, encara, totalment a la Generalitat no és una raó suficient per admetre que aquests cartells siguin afixats dins el territori de Catalunya redactats en castellà.

(plana 93)

Anuncis