MAR NOSTRA. Viatge al voltant de la Mediterrània

Mar nostra_1

MAR NOSTRA. Viatge al voltant de la Mediterrània, 1932

(Edició Setembre 2014)

Escrit en forma de diari i estructurat en 88 capítols, el llibre presenta la crònica d’un viatge realitzat per l’autor l’any 1932. Visita tots els països que comparteixen la mar Mediterrània, començant per França i seguint pel sud d’Europa i tornant per la costa del nord d’Àfrica. Inclou descripcions de les principals ciutats i ports, l’arquitectura, la situació política i la seva gent, amb comentaris sobre els personatges que va trobant al llarg del viatge. El llibre es complementa amb sis poemes que fan referència al mar.

Fragments del llibre:

Atenes – El Parthenon

L’endemà a la tarda, havent complert al matí amb les obligacions protocol·làries que la comunicació de l’ambaixador de Roma m’imposava prop del ministre d’Espanya a Grècia, Alonso Caro, he pujat a l’Acròpolis amb el cor saltironant d’il·lusió.

No ha estat una decepció el primer cop d’ull al recinte emmurallat de l’Acròpolis, sinó una justificació del gran interès artístic i arqueològic que irradia.

Aquesta quantitat de marbre, encara blanc i polit, en blocs enormes, que cobreix totalment el sòl, les escalinates, i forma, com a únic material, la gran massa dels temples, dóna un aspecte magnificient, ric de qualitats, a aquest monument egregi, arrencat i transportat de les entranyes del món Pentèlic.

La presència augusta i graciosa del Parthenon m’ha convençut, definitivament, de la impossibilitat absoluta d’imitar-lo.

Hi ha una diferència, tan essencial, entre el Parthenon i les innombrables còpies que una mica a tot arreu (a Atenes mateix, a l’Acadèmia i a la Universitat) s’han construït amb tota la tècnica i exactitud imaginables, que hem de reoncèixer que existeix una gràcia espiritual superior, de qualitat angèlica, que podríem perfectament anomenar: El miracle grec.

El Parthenon se’ns apareix com una perfecta cristal·lització plàstica de bellesa, que té el seu origen en una elevació espiritual.

No és l’habilitat, ni la tècnica de l’ofici, ni el simple domini de les lleis de la construcció que poden crear aquesta vivent arquitectura-escultòrica del Parthenon, sinó la sensibilitat finíssima de l’home que estima el paisatge i la natura i que, lluny de qualsevol submissió o esclavatge rural, concerta una harmonia profundament humana, establint un diàleg amb la divinitat que emana del paisatge i la que s’eleva de l’home.

No hi ha orgull, ni vanitat, ni preocupació de domini, en l’obra d’aquests artistes grecs, sinó complaença en la creació de l’obra d’art, tal com Déu degué sentir-la en la creació del món.

(plana 73)