Traduccions

Ramon, molt aficionat a la poesia, havia traduït al català alguns poemes d’autors francesos que ell admirava i apreciava.

Però la traducció més important que va dur a terme fou la del poemari “Charmes” del poeta francès Paul Valéry, amb qui va fer coneixença durant la seva estada a París i amb el qual va mantenir l’amistat al llarg dels anys.

Va iniciar la traducció amb el poema preferit “El cementiri vora el mar” que segons ell “l’obsessionava per la seva bellesa formal i clàssica i el seu encís verbal fascinador” i que es va publicar al número cinc la revista Joia, el juliol de 1928. Va ser la primera versió presentada en català al nostre país.

Més endavant altres escriptors catalans també traduïren aquest poema.

Ramon es va animar a traduir les altres vint-i-una poesies que formen el poemari. De l’edició, patrocinada pel seu amic Isern i Dalmau, se’n havia de fer càrrec l’editorial Barcino, amb un pròleg del poeta Carles Riba, i disposaven del permís de la casa Gallimard i de la vídua de l’autor.

No hem sabut perquè aquesta edició no es va portar a terme.

Uns anys més tard va obtenir un premi per aquesta traducció als “Jocs Florals de la Llengua Catalana” que tingueren lloc a París l’estiu de 1959, en motiu de celebrar-se el centenari.

Ramon va assistir a l’acte que es celebrà a la Sorbonne acompanyat de la seva esposa i va rebre el “Premi homenatge a Paul Valéry per la versió catalana de l’obra “Charmes” que consta de 22 poemes.

jocs florals

El cementiri vora el mar (Paul Valéry)

(Traducció del francès)

Aquest teulat amb sos coloms espars
enmig dels pins palpita, entre els fossars.
Migdia just, hi conforma els relleus
la mar, la mar que sempre recomença
Després d’un greu pensar, la recompensa
d’un llarg esguard en el repòs dels déus !

Quin pur treball de fins esclats beslluma;
com diamants d’imperceptible escuma,
i quina pau sembla que hi és entesa !
Quan ja reposa el Sol sobre l’abim,
obres subtils d’una causa sublim,
el Temps hi lluu i el somni és saviesa.

Tresor estàtic, senzill temple a Minerva,
massa de calma i visible reserva.
Aigua exultant, ull que guardes en tu
un somni espès sota un vel que enlluerna.
Oh mon silenci! …Arquitectura interna,
coberta d’or on cada teula lluu !

Temple del Temps que un sol sospir mesura;
a tal indret m’aveso jo a l’altura
tot envoltat del meu esguard marí !
I com als déus mon ofrena suprema
en el cimal august on l’aire crema,
un sobirà menyspreu veig relluir.

Tal com el fruit gustat en l’apetència,
en delícia canvia son essència,
dins una boca on sa forma és perduda.
Jo ensumo ací tot el meu baf futur
en tant que el cel bressa son càntic pur
arran del mar, on tota cosa es muda.

Mira, gran cel, ma vinya que es trasmuda !
Després de tant d’orgull, potència muda
d’un oci estrany que fa sentir-me fort.
Jo m’abandono a ta brillant carcassa;
damunt el clos dels morts mon ombra passa,
que s’amanseix a son fràgil deport.

Mon esperit, sota el flam del solstici,
jo esper ací l’admirable judici
Les armes de la llum sens pietat !
Et torno pur a ta glòria profusa.
Mira’m també, car la claror acusa
l’ombra oposada en llòbrega meitat.

Per mi sol, a mi sol, en mi mateix,
vora d’un cor, on el poema neix
enmig del buit i l’esdeveniment,
jo esper el tro de ma grandesa interna,
amarga, ombriva i sonora cisterna,
que al fons va ressonant més amplament !

Saps tu, falsa captiva dels brancatges,
golf que rosega aquests magres barratges,
damunt mos ulls, secrets enlluernats.
Quin cos m’emporta a sa fi peresosa ?
Quin front l’atreu a aquesta terra ossosa ?
Una guspira pensa en mos passats.

Tancat, sagrat, flagrant foc sens matèria,
fragment de terra ofert a l’ona etèria
em plau un lloc dominat de clarors
compost de pedra i d’or i de grans arbres,
sota les ombres hi tremolen els marbres.
La mar fidel s’adorm arran dels morts !

Gossa esplendent, lleva’m la idolatria
quan trist i sol com el pastor faig via,
tot pasturant moltons misteriosos.
Del blanc ramat de mos nínxols tranquils
fes-ne fugir les tórtores humils
els somnis vans i els àngels curiosos !

Ací vingut, l’avenir és peresa.
L’insecte va furgant la terra opresa,
tot és cremat en l’aire i es desfà.
Fins hom no sap quina severa essència…
La vida és gran, sadollada d’absència,
i és dolça l’amargor i l’esperit clar.

Els morts són aplegats sota la terra
que eixuga i clou misteriosa desferra.
Migdia, al cim, sense cap moviment.
Allí conviu i en ella son emblema…
testa total, perfecta diadema.
Jo sóc dins teu la mudança latent !

Tant sols hi resto jo, per les temences !
Els meus neguits, els dubtes, les ofenses
la tara són del teu gran diamant…
I dins la nit oprimida pels marbres
un poble immens, sota l’arrel dels arbres,
va treballant per ton regne exultant.

S’han fos tots junts dins una densa absència
La roja argila ha begut llur essència
i el do de viure ha passat a les flors !
On són dels morts les dites familiars,
l’art personal, les vides singulars ?
La larva fila on naixien els plors.

Es crits aguts de les noies, els dits ?
els ulls, les dents, els parpres mig humits ?
I els pits ardents que juguen amb llur foc ?
La sang encesa sobre els llavis que es donen,
els darrers crits, les mirades que es fonen ?
Tot va a la terra i torna a entrar en el joc !

I encara, ànima meva, un somni esperes
que no tindrà les colors mentideres
que als ulls de carn fan ací l’ona i l’or ?
Cantaràs més quan seràs ja volàtil ?
Ah, com tot fuig ! Ma presència és versàtil,
la santa impaciència també mor !

Magra immortalitat, negra i daurada,
confortadora horriblement lloada,
que de la mort en fas un pit matern.
El bell engany, la piadosa excusa !
Qui no coneix, i qui no la refusa !
Un crani buit i aquest somriure etern !

Pares profunds, testes inhabitades,
que sota el pes de tantes paletades
formeu la terra i confoneu mon pas.
Els cucs rosegadors, irrefutables,
no són amb vos, que dormiu immutables.
Viuen en mi, i no em deixaran pas !

Amor, potser ?  Odi de mi mateix ?
Tan arrapat a mi el verm es nodreix
que tots els noms li escauen igualment !
Què hi fa ! Ell veu i vol, ell palpa ardit.
Ma carn li plau i fins dins el meu llit.
He lliurat mon voler a aquest vivent !

Zenó, cruel Zenó ! Zenó d’Elea !
M’has travessat amb ta acerada idea:
el dard que vibra i que no pot volar !
El so em fa néixer i la fletxa m’occeix
Com de tortuga és l’ombra que em cobreix
Oh Sol ! Aquil, immòbil sens parar.

No, no… Dempeus ! Dins l’era successiva
trenqueu, cos meu, la forma pensativa
beveu, pit meu, la naixença del vent !
Una frescor, de la mar exhalada
em torna l’ànim… Oh potència salada !
Correm cap a les ones i el rompent !

Oh, si ! Gran mar de deliris dotada,
pell de pantera i clàmide traucada
d’innumerables ídols flamejants.
Hidra absorbent, èbria de ta carn blava,
que et mossegues, lluent, la cua brava
dins un tumult al silenci semblant.

Ja torna el vent !..Tot el meu ésser vibra !
Un aire immens obre i tanca el meu llibre,
l’onada en pols esclata en mig dels rocs !
Voleu enllà, pàgines encegades !
Rompeu ones, trenqueu enjogassades
aquest teulat picotejat pels focs !

 

Anuncis